mondorinólogos.

mondorinólogos.
Equilibrio entre flores y espinas

Artistes dels efectes especials

28 January 2010

“Us agraden les pel·lícules fantàstiques? Sovint hi trobem actors tan ben caracteritzats com a fantasmes o éssers màgics que sembla que hagin nascut amb aquesta pinta. O hi veiem bestioles impossibles movent-se amb tanta naturalitat com si fossin reals… Tot això és obra dels artistes d’efectes especials”.

Així comença l’últim article que he escrit per al Cavall Fort i que tot just acaba de sortir publicat. Des de la revista em van encarregar que fes un reportatge sobre DDT, empresa pionera al nostre país en efectes especials de maquillatge. Potser l’identificareu millor si us dic que el seu equip es va endur un Oscar per la feina que va fer a la pel·lícula El laberinto del fauno. Per preparar el reportatge vaig parlar amb en David Martí, un dels responsables de DDT. Llàstima no haver pogut abocar al paper tot el que em va explicar, perquè la xerrada va ser realment interessant… Si en voleu un resum, podeu llegir la versió online de l’article.

Fem una mica de memòria? Aquí teniu altres articles publicats al Cavall Fort:
- Entrevista a Marta Capdevila: “Alguns sords no hi sentim, però tots tenim veu”
- Festa dels Lectors de Cavall Fort: Un dia amb amics
- Observatori Fabra: Entre el cel i la terra
- La Bressola: Trenta anys ensenyant en català
- Xirriquiteula: Una altra manera d’entendre el teatre
- CRARC: Visita al món dels amfibis i els rèptils

Pensionistas, S.A.

24 January 2010

En algún sitio alguien debe de haber escrito que entrar en el mercado laboral es acceder a participar en un juego de competitividades en el que los más ambiciosos, los más entregados a la causa y, en ocasiones, los menos escrupulosos son quienes consiguen el éxito. Y lo peor es que nos lo creemos. Trabajar más horas que nadie, llegar antes y más lejos que nadie, pasar por encima de más colegas que nadie… Hay quien considera que ésa es la receta para ser el mejor en el trabajo. Y, de rebote, para ser feliz.

Desde los mondorinólogos ya he defendido alguna vez el downshifting (ya sabéis, aquello de priorizar la calidad de vida sobre el éxito profesional) y, a partir de ahora, me declaro también fan absoluta de la filosofía laboral creada por Fred Hartmann. Es el responsable de Vita Needle, una pequeña compañía de Boston dedicada a la fabricación artesana de agujas y cañerías. Lo innovador de su filosofía es que un buen día decidió contratar a jubilados para trabajar en su empresa. Así que ahora la media de edad en Vita Needle ronda los 75 años.

Si miráis algún vídeo sobre la compañía puede que os parezca bastante rancia, con tanta estantería repleta de trastos y tanta maquinaria antigua… Pero lo cierto es que Vita es todo un ejemplo de éxito profesional. Desde que Hartmann implantó su nueva filosofía, el rendimiento de la empresa ha crecido considerablemente. ¿Cómo es posible -podríamos pensar- si la mayoría de los que trabajan allí son viejos? La respuesta es sencilla: por su alto nivel de implicación con lo que hacen. Todos los empleados de Vita acuden allí porque quieren trabajar, porque se niegan a quedarse en casa y sentirse inútiles el resto de su vida.

El ambiente que reina allí es distendido; no hay rivalidades porque nadie quiere demostrar más que nadie. No necesitan hacerlo. Y es que todos tienen su lugar en la empresa. Cada uno organiza su horario como mejor le conviene y tiene libertad para ausentarse de la oficina por asuntos médicos o compromisos familiares. Y parece que así, sin presiones, sin competitividad, se trabaja mucho mejor. Aunque te hayas echado un montón de años a la espalda y la artritis te impida mover los dedos con tanta agilidad como te gustaría. Eso sí, la empresa pide un requisito indispensable a su gente: que sean capaces de subir y bajar a diario los 19 escalones que separan la oficina de la calle. Es el programa de salud implantado por Hartmann…

Vita Needle y sus empleados son los protagonistas de un documental alemán titulado Pensionistas, S.A. que Bertram Verhaag dirigió en 2008. Yo lo descubrí hace algunos días, por eso os hablo ahora de él. El documental muestra el día a día de estos entrañables jovencitos con sobrada experiencia vital (a partir de ahora me voy a andar con ojo antes de describir a alguien como anciano). Y al mismo tiempo reflexiona (y nos hace reflexionar) sobre los prejuicios de una sociedad empeñada en hacernos creer que un jubilado, por el mero hecho de superar los 65 años, deja de ser útil en el mercado laboral y pierde valor frente a cualquier joven.

La Espina de este post va hacia esa sociedad estereotipada y competitiva. Por suerte, hay quien sabe plantarle cara con propuestas alternativas… Y además hacer negocio.

Guia pràctica del Planeta Piruleta

9 January 2010

Descripció
Si pregunteu a l’amic Google sobre el Planeta Piruleta descobrireu que n’hi ha molts. Però el que ens interessa no el trobareu a cap mapa ni a cap web per a viatgers experimentats. El nostre Planeta Piruleta no queda gaire lluny de l’asteroide B612 (el planeta del Petít Príncep) i podríem dir que és tan peculiar com aquest.

Població
Els seus habitants es diuen amicsdelesartistes i es caracteritzen per ser de bona pasta i tenir molt sentit de l’humor. Als seus orígens, el planeta tenia quatre habitants comptats: el Joan Enric, l’Eduard, el Dani i el Ferran. Però cada cop hi viu més gent, éssers de tot tipus que hi han aparegut arran d’una sèrie d’atacs d’inspiració artística: superbonnois, robots desmemoriats, exnòvies, peixos que mai no es queixen, fills de la utopia…

Idioma
Al Planeta Piruleta parlen un català amb variants. Segons la zona que visiteu, trobareu amicsdelesartistes amb notables influències francòfones a la parla, d’altres que adoren les V i s’esforcen en remarcar-les o fins i tot un grupet que no pronuncia paraules sense X (els reconeixereu per la seva insistència a dir “Xeee, relaxa’t!”). Pot ser que no entengueu què us han dit, tot i que semblava important… Demaneu que ho repeteixin i no dubtaran a fer-ho.

Costums
L’esport que més practiquen és el futbol. No, potser lligar… O millor encara: aplicar les tècniques futbolístiques a l’art del ligoteo. També els agrada espiar les veïnes fetes a mida amb binocles, fer el Son Goku per mars i muntanyes, estimar-se un 36%, convertir globus en dinosaures, menjar fondues en un bon restaurant o explicar contes amb final feliç. Són molt aficionats a la literatura (si un llibre els apassiona, el recomanen fins a quedar-se sense alè) i, sobretot, a la música: en qualsevol racó munten un concert.

Fauna
Els animals estrella del planeta són el Senyor Pingüí, conegut per la seva particular opinió sobre el tractat de Kioto, i un gat de nom Mr. Eko amb un únic tema de conversa: Lost! (Si és que quan algú mira aquesta sèrie ja no pot pensar en res més). Però si voleu conèixer bé la fauna del Planeta Piruleta, el millor és que contacteu amb l’Armengol. Viu envoltat d’animals i n’és tot un expert… Si l’ull de poll no el molesta gaire, us farà un Tour Girigall.

Allotjament
Els amicsdelesartistes són molt hospitalaris. És fàcil que sortiu una nit i acabeu trobant algú que us ofereixi dormir al seu quarto de convidats. Aquesta invitació acostuma a ser en règim de Bed & Breakfast. Si l’endemà l’amicdelesartista de torn us fa torrades per esmorzar i noteu que se li han cremat una mica, no us estranyeu. Això ja els passa… però només de tant en tant.

Com arribar-hi
Aneu fins a Barcelona i agafeu un tren transsiberià a l’estació de metro de Verdaguer. Fixeu-vos-hi bé: ha de ser la línia groga i, sobretot, el tren ha d’arribar des de Joanic. Busqueu entre els passatgers un home vestit de gos que reserva el seient del costat amb una maleta. Sabreu que és l’home/gos indicat perquè la maleta durà una enganxina que diu “Avança’t al teu temps, digues que t’agraden Els Amics de les Arts“. Comenteu-li que li queda bé la barba, o millor encara, que voleu fer un shawarma amb ell (perquè és el millor que hi ha). I ja està. Potser es posa una mica nerviós, però us guiarà fins al Planeta Piruleta.

Advertència als viatgers
Abans de sortir, aviseu la família que és possible que no torneu del viatge. És el risc que té visitar el Planeta Piruleta, que enganxa molt… Gaudiu de l’experiència!

Link d’interès
Visiteu aquest web per saber més coses sobre el Planeta Piruleta i els seus habitants (i per entendre millor aquest post).

Guía práctica de un cuento salvaje

3 January 2010

Un niño
Se llama Max y es un crío de lo más normal. Un tanto descontrolado a veces, eso sí… Pero, ¿quién no ha tenido nueve años? Viste traje de lobo para las grandes ocasiones, o lo que es lo mismo, para armarla gorda en casa. Y aunque no es más que un cordero travieso con piel lobuna, quienes le rodean no le acaban de comprender. Su perro huye cuando Max le persigue para jugar. Su madre se enfada, le llama monstruo y le castiga sin cenar. Si ocurre eso, Max amenaza con comérsela y se va. Se va la aventura.

Una isla remota
Tan remota es que ningún ser humano la ha visitado. Nadie antes que Max, claro. La única manera de llegar hasta allí es viajar en un barco de fantasía (el barco particular de Max) que surca océanos y semanas. En esa isla remota está permitido hacer el salvaje: gritar, correr, brincar, derribar árboles o negarse a comer maíz congelado.

Unos monstruos
En la isla habitan unos enormes seres peludos que lucen garras y dientes muy afilados. Son terriblemente feroces pero Max no les tiene miedo. Como les demuestra que puede ser tan salvaje como ellos, no tardan en coronarle Rey de los Monstruos. A Max le gusta su flamante cargo: se divierte jugando a ser el líder de las criaturas salvajes. Pero puede que ser rey no resulte tan fácil como él imaginaba…

Un álbum ilustrado
Max y los monstruos surgieron de la mente de Maurice Sendak en 1963. Sendak escribió la historia, la ilustró y la tituló Where the Wild Things Are, aunque aquí la conocemos como Donde viven los monstruos. El cuento acabó por convertirse en un clásico de la literatura infantil. Dicen que debe su éxito a su protagonista rebelde y a tratar los sentimientos con total sinceridad, sin hacer concesiones a los niños.

Una película
De cuento infantil a una profunda historia sobre la infancia. Con el beneplácito de Sendak, Spike Jonze ha hecho suya la aventura de Max y la ha transformado en una película diferente, más compleja, en la que describe las emociones y los sentimientos de un niño de nueve años. El viaje fantástico de Max a la isla remota es también un viaje real hacia la madurez. Una historia intensa y poética que hace aflorar el niño (y los monstruos) que llevamos dentro.

Un actor
Max es, en realidad, dos niños. El protagonista del cuento y el actor que lo interpreta en la película, Max Records. No es sólo que Max el actor tuviera el nombre perfecto para el papel, es que cuesta imaginar a otro en su lugar… Max grita, corre, ríe, llora, hace el salvaje y siente con tanta pasión y naturalidad que llena la pantalla. Emociona. Cautiva.

Unas canciones
Karen O and The Kids ponen la guinda a la película con una banda sonora, cómo no, salvaje. Desde melodías sugerentes a los ritmos más alegres, sus canciones aportan frescura e inocencia pero también la profundidad que requiere la historia de Max.

Unos links
-Para saber más sobre el cuento de Maurice Sendak.
-Para enterarse de todo sobre la película.
-Para descubrir al niño que vive en Spike Jonze.
-Para disfrutar de la música de Karen O and The Kids.

Posa’t la gorra 2009

27 December 2009

Quedan pocos días para acabar el año y llegan los propósitos para empezar el 2010 con buen pie. Apuntarse al gimnasio, dejar el tabaco, estudiar algún idioma… ¿Alguien da más en cuestión de tópicos? Yo hace tiempo que desistí de plantearme buenos propósitos que sé que no cumpliré y los cambié por una única regla: no acabar nunca el año como lo empecé. La idea es intentar acabarlo mejor, por supuesto. Vivir nuevas experiencias, conocer gente distinta, descubrir otros lugares o culturas… Lo que sea para no tener la sensación de haberme estancado en el tiempo. Sin las presiones de un propósito definido que acabaré por abandonar, pero con el firme deseo de no desaprovechar esos 365 días. Desde entonces, cumplo mi propósito a rajatabla.

Este año he decidido aplicar esa regla al blog. No me propondré renovarlo más a menudo: ¿para qué intentar engañarme? Sé que no podría cumplirlo… Para que el blog termine 2009 de una manera diferente, se me ha ocurrido convertirlo en bilingüe. Si escribo tanto en castellano como en catalán, ¿por qué no hacerlo aquí también? Así que cumpliré ese propósito desde… ara mateix. Amb aquest post neixen els mondorinòlegs, amb les seves Flors, Espines i Equilibris. Esperem que l’experiment surti bé…

La primera Flor d’aquests mondorinòlegs (en triaré una de ben gran, que cal repartir-la entre moltíssima gent) és per als 18.000 amics, grans i petits, voluntaris i públic, que van assistir a les dues edicions del Posa’t la gorra, la festa de la solidaritat que organitza anualment l’Associació de Nens amb Càncer (Afanoc). 13.000 gorres solidàries es van apropar a PortAventura, el passat 28 de novembre, i 5.000 més al Zoo de Barcelona, el 19 de desembre.

Precisament una de les coses que faran diferent el meu 2009 és haver participat, després d’uns anys de no anar-hi, en el Posa’t la gorra del Zoo. Desafiant el fred polar, la son, un constipat de cavall i el mal d’esquena, que una ja no té edat per estar-se dreta tantes hores. El Posa’t la gorra em va servir per conèixer nous voluntaris, retrobar amics, fer un cop d’ull als habitants del Zoo i descobrir-ne de nous (us recomano que visiteu el panda vermell: un animalet molt simpàtic però un pèl propens a estressar-se), jugar amb la canalla… Però sobretot em va permetre contribuir a l’objectiu de la festa, que era recaptar fons per a Afanoc; perquè continuï donant suport als nens malalts de càncer i les seves famílies i perquè pugui tirar endavant el seu projecte estrella: la construcció de la casa dels Xuklis, una llar temporal on les famílies puguin sentir-se com a casa durant el temps que dura el tractament dels seus fills.

El Posa’t la gorra no tornarà fins el proper Nadal. Però vosaltres sempre sou a temps de col·laborar amb Afanoc, si us ve de gust. Sé que sovint us parlo de l’associació, però no em negareu que la seva gran causa s’ho val… Així doncs, feu-me el favor: entreu al seu web i conegueu-la una mica més! Guanyeu-vos una Flor vosaltres també. ;-)

 

Posa’t la gorra al Zoo de Barcelona (Foto: Afanoc)

 

« Posts anteriores