mondorinólogos.

Fa unes setmanes ens va arribar la notícia que Tretzevents, la revista infantil més antiga que es publica en català, haurà de tancar per manca de recursos econòmics. Sembla que el Govern ha decidit retirar-li la subvenció que rebia fins ara, i sense aquest ajut la revista no veu possibilitats de subsistir.

Mai no he tingut cap mena de lligam professional amb Tretzevents però, si llegiu de tant en tant aquest bloc, sabreu que ja fa uns anys que col·laboro amb Cavall Fort, l’altra revista infantil emblemàtica en català. I és per això que la notícia del tancament de Tretzevents m’ha afectat especialment.

Entenc que estem travessant una crisi sense precedents de la qual no ens en sortirem fàcilment. Puc acceptar que combatre aquesta situació demani sacrificis poc agradables per part de tothom, com les retallades o la pujada d’impostos. Però em costa d’entendre quins criteris s’estan fent servir per decidir què és el que cal retallar per sortir de la crisi. Sanitat? Educació? Cultura? Admeto que els temes econòmics sempre se m’han escapat; però realment la solució per tirar endavant el país és fer-lo retrocedir en àmbits tan importants per al desenvolupament de l’individu? Potser sí que amb aquestes mesures aconseguirem sortir del pas en un període més o menys reduït de temps… Però com afectarà tot això a la societat a llarg termini?

El tancament del Tretzevents és una notícia tristíssima; de fet, ho seria el tancament de qualsevol publicació que apostés per la promoció de la cultura. En aquest cas, la situació s’agreuja per tractar-se d’una revista infantil: penso que és imprescindible preservar els projectes culturals que s’adrecen als nens, especialment si treballen amb continguts de qualitat. No té gaire sentit deixar morir una revista tan veterana i ben considerada com aquesta i defensar alhora un pla de foment de la lectura entre els més petits.

Conmoguts per la notícia, alguns membres del Grup de Treball de Biblioteques Infantils i Juvenils del Col·legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya han redactat una carta on expressen el seu rebuig al tancament de Tretzevents. Hi he donat el meu suport absolut. Si vosaltres també us voleu solidaritzar amb aquesta iniciativa, podeu entrar al bloc creat per a l’ocasió i deixar-hi el vostre comentari.

El ezine literario Surcando Ediciona llega al final de su primer año de vida. Quienes participamos en el blog nos hemos lanzado a la sexta convocatoria con la misma ilusión que el día en que nos estrenamos y con la satisfacción de comprobar que cada vez más escritores e ilustradores se unen a nosotros en esta iniciativa.

El tema de la nueva convocatoria no podía ser otro que la Navidad. Aunque ambientar las historias en estas fechas no tiene por qué significar que los cuentos escritos hayan sucumbido al espíritu navideño… Os invito a entrar en el blog y descubrir las distintas Navidades que han imaginado los participantes en el ezine.

Mi aportación para esta convocatoria ha sido un microrrelato titulado La noche perfecta. Me ha acompañado en la aventura Fernando Halcón como ilustrador.

Em vaig estrenar amb aquesta mostra de televisió de qualitat l’any passat, i us en vaig fer cinc cèntims en un post. Després de repetir aquest any, ja puc dir que el Miniput s’ha convertit, per a mi, en una cita imprescindible. Una bona oportunitat per descobrir les últimes propostes televisives tant al nostre país com a l’estranger. Formats, estils i tractaments innovadors, de vegades molt arriscats, que podrem veure properament a la nostra petita pantalla… o que no aconseguirem veure mai perquè, com a espectadors, potser no ens els mereixem.

Com vaig fer l’any passat, us deixo les quatre propostes que més m’han cridat l’atenció de l’edició del 2011:

- Le jeu de la mort (França). Aquest docureality és una versió actualitzada de l’experiment Milgram, un projecte dels anys 60 que va demostrar fins a quin punt una persona pot sotmetre’s a l’autoritat i acatar ordres, per molt contràries als seus valors que siguin. En aquest cas, l’experiment demostra també el gran poder de la televisió. El documental presenta un suposat concurs on els participants (subjectes d’estudi sense ser-ne conscients) es veuen obligats a aplicar descàrregues elèctriques a un altre concursant quan s’equivoca. Tot i no estar-hi d’acord moralment, la majoria de participants accepta respectar les regles del joc fins al final, encara que això suposi fer patir l’altre concursant.

- Cleveland vs. Wall Street (Suïssa). Un documental que analitza els efectes de la crisi immobiliària als Estats Units. Parteix d’una història real (veïns de Cleveland demanden Wall Street responsabilitzant-lo de perdre les seves cases per culpa de les anomenades hipoteques escombraria), però la converteix en ficció quan decideix simular el judici, que en realitat s’ha endarrerit indefinidament. El que fa atractiu a aquest documental és que tots els participants en aquest judici de pega (advocats, testimonis, jutge i membres del jurat) són reals i representen el seu paper amb una convicció total.

- Threesome (Noruega). Sexe explicat als joves de manera didàctica i respectuosa. El format de docureality podria haver fet d’aquest projecte un Gran Hermano morbós (dues noies i un noi han de conviure en una casa mentre amplien els seus coneixements sexuals), però la serietat amb què es plantegen els temes i la naturalitat dels concursants el converteixen en una proposta més que interessant. De fet, el programa es va emetre en prime time al seu país i va obtenir un gran èxit d’audiència.

- Brots (Espanya) i Barrier free Variety Show (Japó). Dues maneres de tractar les diferències amb tota normalitat. La primera és una sèrie documental en petites dosis que ens apropa als integrants d’un grup teatral: tots ells tenen algun tipus de trastorn mental. El segon és un programa d’entreteniment-concurs on els protagonistes pateixen diverses discapacitats físiques. En ambdós casos descobrim persones sense complexos que ens demostren que, en realitat, no són tan diferents de nosaltres, i ens ensenyen com és d’important acceptar-se i prendre’s la vida amb humor.

Les dues últimes propostes confirmen la meva principal conclusió de l’any passat: qualsevol tema pot ser tractat a la televisió, sempre que es faci amb naturalitat i respecte. I sempre que el públic estigui preparat per acceptar-ho. Costa pensar que programes com Threesome o Barrier free Variety Show es poguessin emetre algun dia a Espanya: crec que poques cadenes serien capaces de fer-ho sense cedir al morbo… Però justificar aquest tractament dient que això és el que demana el públic ja no serviria com a excusa, si ens basem en la bona acollida que les propostes van tenir al Miniput.

Le jeu de la mort, per la seva banda, obre una reflexió molt més àmplia. Sobre el poder que exerceix la televisió com a autoritat. Sobre el fet que cada cop sigui més freqüent (i acceptat amb més tolerància) ridiculitzar o agredir persones en aquest mitjà. I sobre la necessitat que tenen els individus d’unir esforços per rebel·lar-se contra un poder injust, al qual difícilment podrien plantar cara en solitari.