mondorinólogos.

Em vaig estrenar amb aquesta mostra de televisió de qualitat l’any passat, i us en vaig fer cinc cèntims en un post. Després de repetir aquest any, ja puc dir que el Miniput s’ha convertit, per a mi, en una cita imprescindible. Una bona oportunitat per descobrir les últimes propostes televisives tant al nostre país com a l’estranger. Formats, estils i tractaments innovadors, de vegades molt arriscats, que podrem veure properament a la nostra petita pantalla… o que no aconseguirem veure mai perquè, com a espectadors, potser no ens els mereixem.

Com vaig fer l’any passat, us deixo les quatre propostes que més m’han cridat l’atenció de l’edició del 2011:

- Le jeu de la mort (França). Aquest docureality és una versió actualitzada de l’experiment Milgram, un projecte dels anys 60 que va demostrar fins a quin punt una persona pot sotmetre’s a l’autoritat i acatar ordres, per molt contràries als seus valors que siguin. En aquest cas, l’experiment demostra també el gran poder de la televisió. El documental presenta un suposat concurs on els participants (subjectes d’estudi sense ser-ne conscients) es veuen obligats a aplicar descàrregues elèctriques a un altre concursant quan s’equivoca. Tot i no estar-hi d’acord moralment, la majoria de participants accepta respectar les regles del joc fins al final, encara que això suposi fer patir l’altre concursant.

- Cleveland vs. Wall Street (Suïssa). Un documental que analitza els efectes de la crisi immobiliària als Estats Units. Parteix d’una història real (veïns de Cleveland demanden Wall Street responsabilitzant-lo de perdre les seves cases per culpa de les anomenades hipoteques escombraria), però la converteix en ficció quan decideix simular el judici, que en realitat s’ha endarrerit indefinidament. El que fa atractiu a aquest documental és que tots els participants en aquest judici de pega (advocats, testimonis, jutge i membres del jurat) són reals i representen el seu paper amb una convicció total.

- Threesome (Noruega). Sexe explicat als joves de manera didàctica i respectuosa. El format de docureality podria haver fet d’aquest projecte un Gran Hermano morbós (dues noies i un noi han de conviure en una casa mentre amplien els seus coneixements sexuals), però la serietat amb què es plantegen els temes i la naturalitat dels concursants el converteixen en una proposta més que interessant. De fet, el programa es va emetre en prime time al seu país i va obtenir un gran èxit d’audiència.

- Brots (Espanya) i Barrier free Variety Show (Japó). Dues maneres de tractar les diferències amb tota normalitat. La primera és una sèrie documental en petites dosis que ens apropa als integrants d’un grup teatral: tots ells tenen algun tipus de trastorn mental. El segon és un programa d’entreteniment-concurs on els protagonistes pateixen diverses discapacitats físiques. En ambdós casos descobrim persones sense complexos que ens demostren que, en realitat, no són tan diferents de nosaltres, i ens ensenyen com és d’important acceptar-se i prendre’s la vida amb humor.

Les dues últimes propostes confirmen la meva principal conclusió de l’any passat: qualsevol tema pot ser tractat a la televisió, sempre que es faci amb naturalitat i respecte. I sempre que el públic estigui preparat per acceptar-ho. Costa pensar que programes com Threesome o Barrier free Variety Show es poguessin emetre algun dia a Espanya: crec que poques cadenes serien capaces de fer-ho sense cedir al morbo… Però justificar aquest tractament dient que això és el que demana el públic ja no serviria com a excusa, si ens basem en la bona acollida que les propostes van tenir al Miniput.

Le jeu de la mort, per la seva banda, obre una reflexió molt més àmplia. Sobre el poder que exerceix la televisió com a autoritat. Sobre el fet que cada cop sigui més freqüent (i acceptat amb més tolerància) ridiculitzar o agredir persones en aquest mitjà. I sobre la necessitat que tenen els individus d’unir esforços per rebel·lar-se contra un poder injust, al qual difícilment podrien plantar cara en solitari.

Si una cosa li agraeixo especialment a Polseres vermelles, la sèrie de l’Albert Espinosa que va triomfar la temporada passada a TV3, és que ha sabut apropar el càncer infantil a l’audiència amb una mirada tendra i sincera, però desdramatitzada. Planteja la malaltia obertament, aconseguint trencar alguns dels tabús que encara es troben a la societat. Mostra, amb el seu estil tan personal, el dia a dia d’un hospital (d’acord, ens empassarem l’ego i no li tindrem en compte que no faci sortir voluntaris a la sèrie) i el remolí de sentiments dels nens. Però potser precisament pel fet de centrar-se en l’hospital deixa de banda un dels problemes que implica el càncer infantil: com s’hi adapta la família del nen. Logísticament parlant.

Parlem de pares i mares que passen dies sencers tancats a l’hospital acompanyant els seus fills malalts. Que dormen en una butaca a peu de llit. Que han de deixar les seves feines temporalment. Que es dutxen, mengen o fan les compres bàsiques en un temps rècord per poder tornar com abans millor al costat dels nens. Que no poden dedicar als germans del fill malalt tota l’atenció que desitjarien… Si, a sobre, casa seva queda massa lluny de l’hospital, la situació s’agreuja considerablement.

Pensant en aquestes famílies que s’han de traslladar de població perquè els seus fills puguin rebre el tractament necessari, Afanoc (Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya) va decidir, ja fa temps, engegar un somni: la Casa dels Xuklis. Us he parlat del projecte més d’un cop al bloc, i us en parlaria cent vegades més. La idea era construir una llar d’acollida temporal on les famílies es poguessin sentir com a casa mentre durés el tractament dels seus fills. Una casa lluny de casa.

El somni va néixer molts anys enrere, però es va començar a fer realitat el 2006, quan la Diputació de Barcelona va cedir a Afanoc un terreny a les Llars Mundet (ben a prop de l’hospital de la Vall d’Hebron, on actua principalment l’associació) per construir la casa. A partir d’aquell moment, Afanoc va lluitar incansablement per tirar endavant el projecte. Al maig del 2008 us parlava en un post de la campanya de publicitat que havien posat en marxa per promocionar el projecte i captar patrocinadors. Tot i que semblava impossible aconseguir-ho en tan poc temps, un any després s’iniciaven les obres de construcció de l’edifici. I ara, per fi, la Casa dels Xuklis ha obert portes.

Parlem d’un edifici impressionant on es podran instal·lar fins a 25 famílies, cadascuna al seu miniapartament particular. Aquests espais individuals els permeten trobar la intimitat que necessiten, però les zones comunitàries de la casa (cuines, menjador, sala de jocs, bugaderia, pati interior, jardí, fins i tot un hort ecològic) fan que puguin conviure, estrènyer lligams i donar-se suport uns als altres. Que formin, en definitiva, una gran família, com ja fan durant les llargues hores que passen a l’hospital.

Cada miniapartament de la Casa dels Xuklis és únic. Tots han estat dissenyats de manera altruista per un grup d’interioristes associats a Casa Decor, que s’han implicat en el projecte de ple. Així, cada dissenyador s’ha fet càrrec d’un miniapartament en exclusiva: l’ha distribuït i decorat al seu gust, dotant-lo d’una personalitat pròpia. I el resultat és realment increïble.

Fa cosa d’un mes, l’Albert Espinosa va ser convidat a dirigir un informatiu de La 2 i va incloure un reportatge sobre la Casa dels Xuklis entre les notícies que va triar: el podeu veure en aquest vídeo (minut 9:40). Si voleu conèixer més detalls sobre la casa, també podeu visitar el seu bloc.

La gran família de la Casa dels Xuklis es completa amb el personal d’Afanoc, que ha traslladat la seva oficina als baixos de l’edifici per poder donar assistència als familiars més fàcilment; i, per descomptat, amb els seus primers habitants: els Xuklis. Uns entranyables éssers imaginaris que es dediquen a xuclar malalties i males energies, tant a la casa com a l’hospital.

Entre tots (Xuklis, arquitectes, dissenyadors, institucions, patrocinadors i, sobretot, la gent d’Afanoc) han aconseguit que la Casa dels Xuklis sigui un lloc on t’hi voldries quedar a viure per sempre. Una llar on les famílies poden desconnectar i trobar una mica de tranquil·litat, on poden sentir-se emparades.

La Flor d’aquest post va per a tots ells. Veure com s’ha convertit en realitat el somni de tanta gent fa que em senti encara més orgullosa de ser voluntària a Afanoc.

Miniapartament a la Casa dels Xuklis (Foto: Xoandi)

Fa unes setmanes va tenir lloc al CCCB la 16a edició del Miniput, una mostra de televisió de qualitat que es celebra cada any a Barcelona. Faig tard amb aquest post igual que vaig fer tard per descobrir la mostra, a la qual no havia assistit fins ara…

El Miniput presenta cada any una selecció dels programes de televisió més innovadors que s’han produït durant els darrers mesos arreu del món. Hi caben documentals, ficcions i tota mena de propostes experimentals que mostren les noves tendències en formats televisius. A més de veure projectats aquests programes, els assistents poden conèixer de primera mà les opinions i experiències dels seus creadors i participar en els debats que s’hi generen.

A l’edició 2010 del Miniput s’hi van presentar més d’una dotzena de propostes realment interessants. Web-documentals, sèries d’humor, docuficcions… Entre tots ells, em quedo amb quatre programes; potser no van ser els més destacats de la mostra però sí que són els que més em van fer reflexionar:

- Tabou (Suïssa). En Thomas, un noi de vint anys, va filmar en vídeo els seus últims mesos abans de suïcidar-se. Deu anys després, una amiga seva, l’Orane Burri, va partir del material gravat per fer aquest documental, on intenta analitzar els motius de la mort d’en Thomas i els efectes que va provocar en el seu entorn. Lluny de buscar el morbo o emetre un judici moral, el que pretén el documental és parlar del suïcidi amb sinceritat, deixant de banda l’etiqueta de “tema tabú” que encara té a moltes societats.

- The operation surgery life (Anglaterra). Aquesta mena de reality retransmetia en directe diferents operacions quirúrgiques. Des del quiròfan, els cirurgians explicaven les seves accions, pas a pas, a l’audiència que els seguia des del plató. També anaven contestant les preguntes, arribades via e-mail o a través de les xarxes socials, que els transmetia el presentador.

- I think therefore I am (Finlàndia). El concepte d’aquest programa no és nou: un grup de nens respon a diverses preguntes amb la intenció d’evidenciar les diferents maneres de veure el món si comparem el punt de vista infantil i l’adult. El que converteix aquest senzill programa en innovador és el fet que els nens responen a complicades qüestions filosòfiques. I ens fan veure que, per petits que siguin, tenen coses interessants a dir.

- Tu mateix (Espanya). Una producció de Pau Ortiz i Sergio Roldán per a la Xarxa de Televisions Locals que combina el documental amb la ficció. A través de diversos capítols, els membres de tres famílies s’atreveixen a parlar entre ells sense embuts i a tractar els seus problemes, pors i frustracions davant la càmera. L’experiència no deixa ningú indiferent, ni les famílies participants ni els espectadors.

Els dos primers programes em van fer pensar que fins i tot els temes més prohibits es poden tractar a la televisió si se sap com enfocar-los: des del respecte i el sentit comú. El problema és que aquest “saber enfocar-los” depèn molt de la cultura televisiva de cada país. Un programa com el de les operacions qirúrgiques, per exemple, tindria bona acollida a casa nostra? Serien capaces les televisions de tractar-lo sense caure en el morbo, sacrificant potser una part de l’audiència? I els espectadors, sabríem rebre’l com cal o ens avorriria precisament per la falta de sang i fetge?

D’altra banda, els dos últims programes demostren que no calen grans pressupostos per posar en marxa propostes creatives, educatives, de qualitat. I que potser els espectadors necessitem més programes que ens ensenyin a mirar millor la televisió…

Fa uns mesos, Cavall Fort em va proposar si volia viatjar fins a Futuroscope, a Poitiers (França), per fer-ne un reportatge. Hi aniria en un viatge de premsa que organitzava la gent de Comunicació del parc per presentar les novetats de la temporada. Vaig acceptar, és clar! Van ser dos dies intensos durant els quals ens van tractar com a veritables VIPs i vam descobrir les millors atraccions de Futuroscope. El reportatge que va sortir de tot plegat el podeu llegir al Cavall Fort d’aquesta quinzena. Com que no n’hi ha versió online, us en faig ara cinc cèntims.

Futuroscope és el parc temàtic multimèdia de referència a Europa. Hi podeu trobar les últimes tecnologies aplicades a l’oci i les tècniques cinematogràfiques més avançades: realitat augmentada, tecnologia Imax, cinema en tres dimensions… Jo, que d’entrada no sóc gaire amant de les pel·lícules adobades amb parafernàlies tecnològiques, vaig quedar bocabadada amb alguna de les propostes. A Viatgers del cel i del mar, per exemple, pots recórrer diferents paisatges a vista d’ocell gràcies a dues pantalles gegants sincronitzades, una davant i l’altra sota els peus. Amb Arthur, l’aventura 4D, l’atracció estrella del parc, protagonitzes una carrera contra rellotge pel món dels Minimoys mentre notes físicament els efectes sensorials que acompanyen la pel·lícula. I Món submarí et permet viatjar al veritable fons del mar i conèixer els seus habitants. Riu-te’n, de les pel·lícules en 3D que hi ha a la cartellera! Quan veus aquest documental podries jurar que les meduses es passegen realment davant el teu nas.

El parc és una molt bona opció tant per a adults com per a nens de totes les edats. Moltes atraccions combinen diversió amb esperit didàctic. Per als més petits, d’altra banda, existeix un espai a l’aire lliure ple de jocs i atraccions que permeten comprovar, de manera original, les lleis de la física. I no patiu per l’hora de dinar: Futuroscope compta amb diferents restaurants amb oferta gastronòmica variada. Fins i tot podreu tastar la cuina molecular, gràcies a la qual gaudireu de l’experiència de menjar amb els cinc sentits.

Si us animeu a visitar el parc, la millor alternativa és dedicar-hi un parell de dies o tres per veure’l amb detall. No us l’acabareu en un dia… I ja que hi sou, aprofiteu per descobrir la regió on es troba Poitiers, La Vienne. Hi trobareu ciutats medievals, menjars exquisits i una interessant oferta cultural. Molt recomanable.

Sant Jordi arriba d’aquí a tres dies. Ja teniu a qui regalar-li la rosa? Ja heu pensat quin llibre comprareu? O vosaltres sou menys tradicionals i celebrareu la diada regalant bona música, per exemple, en comptes de literatura?

Sigui com sigui, us proposo un Sant Jordi diferent. O, si més no, una mica més solidari…

La proposta sorgeix d’Afanoc, l’Associació de Nens amb Càncer, que ha posat en marxa la campanya La Rosa dels Xuklis. L’objectiu és recollir diners per acabar de construir la Casa dels Xuklis. Ja us n’havia parlat: és un centre d’acollida que l’associació està edificant a Barcelona per a les famílies dels nens amb càncer.

Per contribuir a la campanya, només cal que compreu l’adhesiu de la Rosa dels Xuklis en alguna de les floristeries col·laboradores i l’enganxeu a la vostra rosa abans de regalar-la. Noies, vosaltres també us podeu sumar a la iniciativa encara que no hagueu de regalar cap rosa: sempre podeu enganxar l’adhesiu al llibre o CD de torn…

Entreu al web de la Casa dels Xuklis: hi trobareu més informació sobre la campanya i un llistat de les floristeries que hi participen. Bon Sant Jordi a tothom!

La Rosa dels Xuklis (Afanoc)

Quedan pocos días para acabar el año y llegan los propósitos para empezar el 2010 con buen pie. Apuntarse al gimnasio, dejar el tabaco, estudiar algún idioma… ¿Alguien da más en cuestión de tópicos? Yo hace tiempo que desistí de plantearme buenos propósitos que sé que no cumpliré y los cambié por una única regla: no acabar nunca el año como lo empecé. La idea es intentar acabarlo mejor, por supuesto. Vivir nuevas experiencias, conocer gente distinta, descubrir otros lugares o culturas… Lo que sea para no tener la sensación de haberme estancado en el tiempo. Sin las presiones de un propósito definido que acabaré por abandonar, pero con el firme deseo de no desaprovechar esos 365 días. Desde entonces, cumplo mi propósito a rajatabla.

Este año he decidido aplicar esa regla al blog. No me propondré renovarlo más a menudo: ¿para qué intentar engañarme? Sé que no podría cumplirlo… Para que el blog termine 2009 de una manera diferente, se me ha ocurrido convertirlo en bilingüe. Si escribo tanto en castellano como en catalán, ¿por qué no hacerlo aquí también? Así que cumpliré ese propósito desde… ara mateix. Amb aquest post neixen els mondorinòlegs, amb les seves Flors, Espines i Equilibris. Esperem que l’experiment surti bé…

La primera Flor d’aquests mondorinòlegs (en triaré una de ben gran, que cal repartir-la entre moltíssima gent) és per als 18.000 amics, grans i petits, voluntaris i públic, que van assistir a les dues edicions del Posa’t la gorra, la festa de la solidaritat que organitza anualment l’Associació de Nens amb Càncer (Afanoc). 13.000 gorres solidàries es van apropar a PortAventura, el passat 28 de novembre, i 5.000 més al Zoo de Barcelona, el 19 de desembre.

Precisament una de les coses que faran diferent el meu 2009 és haver participat, després d’uns anys de no anar-hi, en el Posa’t la gorra del Zoo. Desafiant el fred polar, la son, un constipat de cavall i el mal d’esquena, que una ja no té edat per estar-se dreta tantes hores. El Posa’t la gorra em va servir per conèixer nous voluntaris, retrobar amics, fer un cop d’ull als habitants del Zoo i descobrir-ne de nous (us recomano que visiteu el panda vermell: un animalet molt simpàtic però un pèl propens a estressar-se), jugar amb la canalla… Però sobretot em va permetre contribuir a l’objectiu de la festa, que era recaptar fons per a Afanoc; perquè continuï donant suport als nens malalts de càncer i les seves famílies i perquè pugui tirar endavant el seu projecte estrella: la construcció de la casa dels Xuklis, una llar temporal on les famílies puguin sentir-se com a casa durant el temps que dura el tractament dels seus fills.

El Posa’t la gorra no tornarà fins el proper Nadal. Però vosaltres sempre sou a temps de col·laborar amb Afanoc, si us ve de gust. Sé que sovint us parlo de l’associació, però no em negareu que la seva gran causa s’ho val… Així doncs, feu-me el favor: entreu al seu web i conegueu-la una mica més! Guanyeu-vos una Flor vosaltres també. ;-)

Posa’t la gorra al Zoo de Barcelona (Foto: Afanoc)