Os dejo el cuento y una imagen de cómo quedó el cuadro cuando los chicos Pistacchio le dieron vida.

El viaje de Mia

Mia sueña con paisajes fantásticos, amigos viajeros y nubes de algodón. Tres pajaritos la despiertan con su canto alegre y le proponen salir a buscar aventuras. Sin dudarlo, Mia se sube a una nube mullida y los sigue. El mundo se ve diminuto a sus pies, pero ella no tiene miedo. “¡Todo saldrá bien!”, cantan los tres pajaritos a una. Juntos sobrevuelan castillos donde viven princesas valientes. Bosques encantados por duendes traviesos. Desiertos que esconden tesoros olvidados. Islas habitadas por monstruos simpáticos… Mia sonríe. El sol le dedica un guiño de ojos radiante, y ella responde con un beso de caramelo. Vencida por el cansancio, se acurruca en su nube. El canto de los tres pajaritos la mece hasta que se duerme. Mia sueña con nubes viajeras, paisajes de algodón y amigos fantásticos.

Entonces se me ocurrió que, puestos a jugar, podía intentar que otros se unieran a la partida. Así que, en vez de indicar en qué palabra se inspiraba cada microrrelato, decidí mantenerla oculta y dejar que fueran los lectores quienes la descubrieran. Así nació en blog La palabra entre líneas.

No sabía cuánto iba a durar la aventura ni quién iba a sumarse a ella, pero los cuentos se han ido sucediendo semana tras semana hasta completar una ronda alfabética. Cada semana, algún lector participaba en el blog con sus comentarios y adivinaba la palabra oculta. Los comentaristas más atrevidos incluso aportaban sus propios microcuentos. Sin duda, eso ha sido lo mejor del juego: compartirlo con un grupo de amigos, conocidos o desconocidos, que han apostado por la iniciativa y le han dado auténtica vida.

Al terminar la primera ronda, reuní todos los microrrelatos en un ebook y lo colgué en Bubok. Si os apetece, podéis descargarlo gratuitamente.

El próximo domingo comenzará la segunda ronda en el blog. Estoy deseando volver a compartir el juego con los comentaristas veteranos y poder darle la bienvenida a algún que otro fichaje nuevo.

Mai no he tingut cap mena de lligam professional amb Tretzevents però, si llegiu de tant en tant aquest bloc, sabreu que ja fa uns anys que col·laboro amb Cavall Fort, l’altra revista infantil emblemàtica en català. I és per això que la notícia del tancament de Tretzevents m’ha afectat especialment.

Entenc que estem travessant una crisi sense precedents de la qual no ens en sortirem fàcilment. Puc acceptar que combatre aquesta situació demani sacrificis poc agradables per part de tothom, com les retallades o la pujada d’impostos. Però em costa d’entendre quins criteris s’estan fent servir per decidir què és el que cal retallar per sortir de la crisi. Sanitat? Educació? Cultura? Admeto que els temes econòmics sempre se m’han escapat; però realment la solució per tirar endavant el país és fer-lo retrocedir en àmbits tan importants per al desenvolupament de l’individu? Potser sí que amb aquestes mesures aconseguirem sortir del pas en un període més o menys reduït de temps… Però com afectarà tot això a la societat a llarg termini?

El tancament del Tretzevents és una notícia tristíssima; de fet, ho seria el tancament de qualsevol publicació que apostés per la promoció de la cultura. En aquest cas, la situació s’agreuja per tractar-se d’una revista infantil: penso que és imprescindible preservar els projectes culturals que s’adrecen als nens, especialment si treballen amb continguts de qualitat. No té gaire sentit deixar morir una revista tan veterana i ben considerada com aquesta i defensar alhora un pla de foment de la lectura entre els més petits.

Conmoguts per la notícia, alguns membres del Grup de Treball de Biblioteques Infantils i Juvenils del Col·legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya han redactat una carta on expressen el seu rebuig al tancament de Tretzevents. Hi he donat el meu suport absolut. Si vosaltres també us voleu solidaritzar amb aquesta iniciativa, podeu entrar al bloc creat per a l’ocasió i deixar-hi el vostre comentari.

El tema de la nueva convocatoria no podía ser otro que la Navidad. Aunque ambientar las historias en estas fechas no tiene por qué significar que los cuentos escritos hayan sucumbido al espíritu navideño… Os invito a entrar en el blog y descubrir las distintas Navidades que han imaginado los participantes en el ezine.

Mi aportación para esta convocatoria ha sido un microrrelato titulado La noche perfecta. Me ha acompañado en la aventura Fernando Halcón como ilustrador.

Com vaig fer l’any passat, us deixo les quatre propostes que més m’han cridat l’atenció de l’edició del 2011:

- Le jeu de la mort (França). Aquest docureality és una versió actualitzada de l’experiment Milgram, un projecte dels anys 60 que va demostrar fins a quin punt una persona pot sotmetre’s a l’autoritat i acatar ordres, per molt contràries als seus valors que siguin. En aquest cas, l’experiment demostra també el gran poder de la televisió. El documental presenta un suposat concurs on els participants (subjectes d’estudi sense ser-ne conscients) es veuen obligats a aplicar descàrregues elèctriques a un altre concursant quan s’equivoca. Tot i no estar-hi d’acord moralment, la majoria de participants accepta respectar les regles del joc fins al final, encara que això suposi fer patir l’altre concursant.

- Cleveland vs. Wall Street (Suïssa). Un documental que analitza els efectes de la crisi immobiliària als Estats Units. Parteix d’una història real (veïns de Cleveland demanden Wall Street responsabilitzant-lo de perdre les seves cases per culpa de les anomenades hipoteques escombraria), però la converteix en ficció quan decideix simular el judici, que en realitat s’ha endarrerit indefinidament. El que fa atractiu a aquest documental és que tots els participants en aquest judici de pega (advocats, testimonis, jutge i membres del jurat) són reals i representen el seu paper amb una convicció total.

- Threesome (Noruega). Sexe explicat als joves de manera didàctica i respectuosa. El format de docureality podria haver fet d’aquest projecte un Gran Hermano morbós (dues noies i un noi han de conviure en una casa mentre amplien els seus coneixements sexuals), però la serietat amb què es plantegen els temes i la naturalitat dels concursants el converteixen en una proposta més que interessant. De fet, el programa es va emetre en prime time al seu país i va obtenir un gran èxit d’audiència.

- Brots (Espanya) i Barrier free Variety Show (Japó). Dues maneres de tractar les diferències amb tota normalitat. La primera és una sèrie documental en petites dosis que ens apropa als integrants d’un grup teatral: tots ells tenen algun tipus de trastorn mental. El segon és un programa d’entreteniment-concurs on els protagonistes pateixen diverses discapacitats físiques. En ambdós casos descobrim persones sense complexos que ens demostren que, en realitat, no són tan diferents de nosaltres, i ens ensenyen com és d’important acceptar-se i prendre’s la vida amb humor.

Les dues últimes propostes confirmen la meva principal conclusió de l’any passat: qualsevol tema pot ser tractat a la televisió, sempre que es faci amb naturalitat i respecte. I sempre que el públic estigui preparat per acceptar-ho. Costa pensar que programes com Threesome o Barrier free Variety Show es poguessin emetre algun dia a Espanya: crec que poques cadenes serien capaces de fer-ho sense cedir al morbo… Però justificar aquest tractament dient que això és el que demana el públic ja no serviria com a excusa, si ens basem en la bona acollida que les propostes van tenir al Miniput.

Le jeu de la mort, per la seva banda, obre una reflexió molt més àmplia. Sobre el poder que exerceix la televisió com a autoritat. Sobre el fet que cada cop sigui més freqüent (i acceptat amb més tolerància) ridiculitzar o agredir persones en aquest mitjà. I sobre la necessitat que tenen els individus d’unir esforços per rebel·lar-se contra un poder injust, al qual difícilment podrien plantar cara en solitari.

Parlem de pares i mares que passen dies sencers tancats a l’hospital acompanyant els seus fills malalts. Que dormen en una butaca a peu de llit. Que han de deixar les seves feines temporalment. Que es dutxen, mengen o fan les compres bàsiques en un temps rècord per poder tornar com abans millor al costat dels nens. Que no poden dedicar als germans del fill malalt tota l’atenció que desitjarien… Si, a sobre, casa seva queda massa lluny de l’hospital, la situació s’agreuja considerablement.

Pensant en aquestes famílies que s’han de traslladar de població perquè els seus fills puguin rebre el tractament necessari, Afanoc (Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya) va decidir, ja fa temps, engegar un somni: la Casa dels Xuklis. Us he parlat del projecte més d’un cop al bloc, i us en parlaria cent vegades més. La idea era construir una llar d’acollida temporal on les famílies es poguessin sentir com a casa mentre durés el tractament dels seus fills. Una casa lluny de casa.

El somni va néixer molts anys enrere, però es va començar a fer realitat el 2006, quan la Diputació de Barcelona va cedir a Afanoc un terreny a les Llars Mundet (ben a prop de l’hospital de la Vall d’Hebron, on actua principalment l’associació) per construir la casa. A partir d’aquell moment, Afanoc va lluitar incansablement per tirar endavant el projecte. Al maig del 2008 us parlava en un post de la campanya de publicitat que havien posat en marxa per promocionar el projecte i captar patrocinadors. Tot i que semblava impossible aconseguir-ho en tan poc temps, un any després s’iniciaven les obres de construcció de l’edifici. I ara, per fi, la Casa dels Xuklis ha obert portes.

Parlem d’un edifici impressionant on es podran instal·lar fins a 25 famílies, cadascuna al seu miniapartament particular. Aquests espais individuals els permeten trobar la intimitat que necessiten, però les zones comunitàries de la casa (cuines, menjador, sala de jocs, bugaderia, pati interior, jardí, fins i tot un hort ecològic) fan que puguin conviure, estrènyer lligams i donar-se suport uns als altres. Que formin, en definitiva, una gran família, com ja fan durant les llargues hores que passen a l’hospital.

Cada miniapartament de la Casa dels Xuklis és únic. Tots han estat dissenyats de manera altruista per un grup d’interioristes associats a Casa Decor, que s’han implicat en el projecte de ple. Així, cada dissenyador s’ha fet càrrec d’un miniapartament en exclusiva: l’ha distribuït i decorat al seu gust, dotant-lo d’una personalitat pròpia. I el resultat és realment increïble.

Fa cosa d’un mes, l’Albert Espinosa va ser convidat a dirigir un informatiu de La 2 i va incloure un reportatge sobre la Casa dels Xuklis entre les notícies que va triar: el podeu veure en aquest vídeo (minut 9:40). Si voleu conèixer més detalls sobre la casa, també podeu visitar el seu bloc.

La gran família de la Casa dels Xuklis es completa amb el personal d’Afanoc, que ha traslladat la seva oficina als baixos de l’edifici per poder donar assistència als familiars més fàcilment; i, per descomptat, amb els seus primers habitants: els Xuklis. Uns entranyables éssers imaginaris que es dediquen a xuclar malalties i males energies, tant a la casa com a l’hospital.

Entre tots (Xuklis, arquitectes, dissenyadors, institucions, patrocinadors i, sobretot, la gent d’Afanoc) han aconseguit que la Casa dels Xuklis sigui un lloc on t’hi voldries quedar a viure per sempre. Una llar on les famílies poden desconnectar i trobar una mica de tranquil·litat, on poden sentir-se emparades.

La Flor d’aquest post va per a tots ells. Veure com s’ha convertit en realitat el somni de tanta gent fa que em senti encara més orgullosa de ser voluntària a Afanoc.

Miniapartament a la Casa dels Xuklis (Foto: Xoandi)

Em vaig prendre el projecte com un repte. I en vaig gaudir molt, sobretot escrivint els textos per a una secció especial anomenada Un any de vinya. Aquesta secció descriu l’evolució que viuen el cep i el raïm durant els dotze mesos de l’any. Un procés fascinant al qual em vaig poder acostar gràcies a la informació detallada i a les maquíssimes imatges que ens van facilitar des de Mas Bertran. Així doncs, aquest projecte no només m’ha permès explorar la meva vena literària, sinó que també m’ha ajudat a aprendre una mica més sobre el món dels vins.

Tot i que encara falta enllestir alguns continguts, ja podeu veure un primer resultat al web de Mas Bertran.

- L’estrany cas de l’Origami Yoda, de Tom Angleberger. O com convertir-se en gurú de la classe gràcies a una titella de dit. Un llibre entretingut i francament divertit.

- Tremolaran les ones, de Ximo Cerdà. Una interessant novel·la d’aventures que descriu l’episodi pirata viscut pels habitants de Cullera el 1550. Els estómacs delicats, millor que no la tastin.

- Fantasmes enfarinats, de Marcus Sedgwick. Com reacciona la família Altramà quan descobreix un fantasma al seu castell? El corb Edgar ens ho explica amb el seu particular sentit de l’humor.

- El rei rodolí, de Carles Sala i Vila. Història d’un rei que s’aficiona massa a la poesia. Un conte senzill, fresc, divertit.. i una mica indignat. Si el llegiu, entendreu per què.

- Cantan los gallos, de Marisol Ortiz de Zárate. Una altra novel·la d’aventures històrica. Ideal per descobrir la vida a la península a començaments del segle XVI.

Sabeu qui decideix quan s’encenen i s’apaguen els llums? O per què no és possible que falli tot l’enllumenat públic d’una ciutat a la vegada? O com s’ho fan els ajuntaments per estalviar energia i reduir la contaminació lumínica? Trobareu totes les respostes (i més) al reportatge que publica Cavall Fort en el número 1180, corresponent a la segona quinzena de setembre.