mondorinólogos.

mondorinólogos.
Equilibrio entre flores y espinas

Guia pràctica del Planeta Piruleta

9 January 2010

Descripció
Si pregunteu a l’amic Google sobre el Planeta Piruleta descobrireu que n’hi ha molts. Però el que ens interessa no el trobareu a cap mapa ni a cap web per a viatgers experimentats. El nostre Planeta Piruleta no queda gaire lluny de l’asteroide B612 (el planeta del Petít Príncep) i podríem dir que és tan peculiar com aquest.

Població
Els seus habitants es diuen amicsdelesartistes i es caracteritzen per ser de bona pasta i tenir molt sentit de l’humor. Als seus orígens, el planeta tenia quatre habitants comptats: el Joan Enric, l’Eduard, el Dani i el Ferran. Però cada cop hi viu més gent, éssers de tot tipus que hi han aparegut arran d’una sèrie d’atacs d’inspiració artística: superbonnois, robots desmemoriats, exnòvies, peixos que mai no es queixen, fills de la utopia…

Idioma
Al Planeta Piruleta parlen un català amb variants. Segons la zona que visiteu, trobareu amicsdelesartistes amb notables influències francòfones a la parla, d’altres que adoren les V i s’esforcen en remarcar-les o fins i tot un grupet que no pronuncia paraules sense X (els reconeixereu per la seva insistència a dir “Xeee, relaxa’t!”). Pot ser que no entengueu què us han dit, tot i que semblava important… Demaneu que ho repeteixin i no dubtaran a fer-ho.

Costums
L’esport que més practiquen és el futbol. No, potser lligar… O millor encara: aplicar les tècniques futbolístiques a l’art del ligoteo. També els agrada espiar les veïnes fetes a mida amb binocles, fer el Son Goku per mars i muntanyes, estimar-se un 36%, convertir globus en dinosaures, menjar fondues en un bon restaurant o explicar contes amb final feliç. Són molt aficionats a la literatura (si un llibre els apassiona, el recomanen fins a quedar-se sense alè) i, sobretot, a la música: en qualsevol racó munten un concert.

Fauna
Els animals estrella del planeta són el Senyor Pingüí, conegut per la seva particular opinió sobre el tractat de Kioto, i un gat de nom Mr. Eko amb un únic tema de conversa: Lost! (Si és que quan algú mira aquesta sèrie ja no pot pensar en res més). Però si voleu conèixer bé la fauna del Planeta Piruleta, el millor és que contacteu amb l’Armengol. Viu envoltat d’animals i n’és tot un expert… Si l’ull de poll no el molesta gaire, us farà un Tour Girigall.

Allotjament
Els amicsdelesartistes són molt hospitalaris. És fàcil que sortiu una nit i acabeu trobant algú que us ofereixi dormir al seu quarto de convidats. Aquesta invitació acostuma a ser en règim de Bed & Breakfast. Si l’endemà l’amicdelesartista de torn us fa torrades per esmorzar i noteu que se li han cremat una mica, no us estranyeu. Això ja els passa… però només de tant en tant.

Com arribar-hi
Aneu fins a Barcelona i agafeu un tren transsiberià a l’estació de metro de Verdaguer. Fixeu-vos-hi bé: ha de ser la línia groga i, sobretot, el tren ha d’arribar des de Joanic. Busqueu entre els passatgers un home vestit de gos que reserva el seient del costat amb una maleta. Sabreu que és l’home/gos indicat perquè la maleta durà una enganxina que diu “Avança’t al teu temps, digues que t’agraden Els Amics de les Arts“. Comenteu-li que li queda bé la barba, o millor encara, que voleu fer un shawarma amb ell (perquè és el millor que hi ha). I ja està. Potser es posa una mica nerviós, però us guiarà fins al Planeta Piruleta.

Advertència als viatgers
Abans de sortir, aviseu la família que és possible que no torneu del viatge. És el risc que té visitar el Planeta Piruleta, que enganxa molt… Gaudiu de l’experiència!

Link d’interès
Visiteu aquest web per saber més coses sobre el Planeta Piruleta i els seus habitants (i per entendre millor aquest post).

Guía práctica de un cuento salvaje

3 January 2010

Un niño
Se llama Max y es un crío de lo más normal. Un tanto descontrolado a veces, eso sí… Pero, ¿quién no ha tenido nueve años? Viste traje de lobo para las grandes ocasiones, o lo que es lo mismo, para armarla gorda en casa. Y aunque no es más que un cordero travieso con piel lobuna, quienes le rodean no le acaban de comprender. Su perro huye cuando Max le persigue para jugar. Su madre se enfada, le llama monstruo y le castiga sin cenar. Si ocurre eso, Max amenaza con comérsela y se va. Se va la aventura.

Una isla remota
Tan remota es que ningún ser humano la ha visitado. Nadie antes que Max, claro. La única manera de llegar hasta allí es viajar en un barco de fantasía (el barco particular de Max) que surca océanos y semanas. En esa isla remota está permitido hacer el salvaje: gritar, correr, brincar, derribar árboles o negarse a comer maíz congelado.

Unos monstruos
En la isla habitan unos enormes seres peludos que lucen garras y dientes muy afilados. Son terriblemente feroces pero Max no les tiene miedo. Como les demuestra que puede ser tan salvaje como ellos, no tardan en coronarle Rey de los Monstruos. A Max le gusta su flamante cargo: se divierte jugando a ser el líder de las criaturas salvajes. Pero puede que ser rey no resulte tan fácil como él imaginaba…

Un álbum ilustrado
Max y los monstruos surgieron de la mente de Maurice Sendak en 1963. Sendak escribió la historia, la ilustró y la tituló Where the Wild Things Are, aunque aquí la conocemos como Donde viven los monstruos. El cuento acabó por convertirse en un clásico de la literatura infantil. Dicen que debe su éxito a su protagonista rebelde y a tratar los sentimientos con total sinceridad, sin hacer concesiones a los niños.

Una película
De cuento infantil a una profunda historia sobre la infancia. Con el beneplácito de Sendak, Spike Jonze ha hecho suya la aventura de Max y la ha transformado en una película diferente, más compleja, en la que describe las emociones y los sentimientos de un niño de nueve años. El viaje fantástico de Max a la isla remota es también un viaje real hacia la madurez. Una historia intensa y poética que hace aflorar el niño (y los monstruos) que llevamos dentro.

Un actor
Max es, en realidad, dos niños. El protagonista del cuento y el actor que lo interpreta en la película, Max Records. No es sólo que Max el actor tuviera el nombre perfecto para el papel, es que cuesta imaginar a otro en su lugar… Max grita, corre, ríe, llora, hace el salvaje y siente con tanta pasión y naturalidad que llena la pantalla. Emociona. Cautiva.

Unas canciones
Karen O and The Kids ponen la guinda a la película con una banda sonora, cómo no, salvaje. Desde melodías sugerentes a los ritmos más alegres, sus canciones aportan frescura e inocencia pero también la profundidad que requiere la historia de Max.

Unos links
-Para saber más sobre el cuento de Maurice Sendak.
-Para enterarse de todo sobre la película.
-Para descubrir al niño que vive en Spike Jonze.
-Para disfrutar de la música de Karen O and The Kids.

Posa’t la gorra 2009

27 December 2009

Quedan pocos días para acabar el año y llegan los propósitos para empezar el 2010 con buen pie. Apuntarse al gimnasio, dejar el tabaco, estudiar algún idioma… ¿Alguien da más en cuestión de tópicos? Yo hace tiempo que desistí de plantearme buenos propósitos que sé que no cumpliré y los cambié por una única regla: no acabar nunca el año como lo empecé. La idea es intentar acabarlo mejor, por supuesto. Vivir nuevas experiencias, conocer gente distinta, descubrir otros lugares o culturas… Lo que sea para no tener la sensación de haberme estancado en el tiempo. Sin las presiones de un propósito definido que acabaré por abandonar, pero con el firme deseo de no desaprovechar esos 365 días. Desde entonces, cumplo mi propósito a rajatabla.

Este año he decidido aplicar esa regla al blog. No me propondré renovarlo más a menudo: ¿para qué intentar engañarme? Sé que no podría cumplirlo… Para que el blog termine 2009 de una manera diferente, se me ha ocurrido convertirlo en bilingüe. Si escribo tanto en castellano como en catalán, ¿por qué no hacerlo aquí también? Así que cumpliré ese propósito desde… ara mateix. Amb aquest post neixen els mondorinòlegs, amb les seves Flors, Espines i Equilibris. Esperem que l’experiment surti bé…

La primera Flor d’aquests mondorinòlegs (en triaré una de ben gran, que cal repartir-la entre moltíssima gent) és per als 18.000 amics, grans i petits, voluntaris i públic, que van assistir a les dues edicions del Posa’t la gorra, la festa de la solidaritat que organitza anualment l’Associació de Nens amb Càncer (Afanoc). 13.000 gorres solidàries es van apropar a PortAventura, el passat 28 de novembre, i 5.000 més al Zoo de Barcelona, el 19 de desembre.

Precisament una de les coses que faran diferent el meu 2009 és haver participat, després d’uns anys de no anar-hi, en el Posa’t la gorra del Zoo. Desafiant el fred polar, la son, un constipat de cavall i el mal d’esquena, que una ja no té edat per estar-se dreta tantes hores. El Posa’t la gorra em va servir per conèixer nous voluntaris, retrobar amics, fer un cop d’ull als habitants del Zoo i descobrir-ne de nous (us recomano que visiteu el panda vermell: un animalet molt simpàtic però un pèl propens a estressar-se), jugar amb la canalla… Però sobretot em va permetre contribuir a l’objectiu de la festa, que era recaptar fons per a Afanoc; perquè continuï donant suport als nens malalts de càncer i les seves famílies i perquè pugui tirar endavant el seu projecte estrella: la construcció de la casa dels Xuklis, una llar temporal on les famílies puguin sentir-se com a casa durant el temps que dura el tractament dels seus fills.

El Posa’t la gorra no tornarà fins el proper Nadal. Però vosaltres sempre sou a temps de col·laborar amb Afanoc, si us ve de gust. Sé que sovint us parlo de l’associació, però no em negareu que la seva gran causa s’ho val… Així doncs, feu-me el favor: entreu al seu web i conegueu-la una mica més! Guanyeu-vos una Flor vosaltres també. ;-)

 

Posa’t la gorra al Zoo de Barcelona (Foto: Afanoc)

 

De què té por la Clàudia?

5 December 2009

¿Recordáis a Clàudia, la niña que quería ser tantas cosas de mayor que no era capaz de escoger una y dibujarla en clase? Protagonizó uno de mis cuentos el año pasado: Què vol ser la Clàudia?, publicado por la Editorial Andorra dentro de su colección de literatura infantil ilustrada. Pues resulta que a los de la editorial les cayó bien la criatura y este año regresa con nuevas historias.

En esta segunda entrega de la colección, De què té por la Clàudia?, nuestra protagonista debe enfrentarse a esos monstruos temibles que surgen de la oscuridad en cuanto vamos a dormir y apagamos las luces. Aunque en realidad no es Clàudia quien los teme, sino su hermano Roc. La niña se encargará de demostrarle que los monstruos no pueden hacerles daño si están juntos… y que los miedos se pueden vencer.

Repetimos en este proyecto Bea Ortiz a las ilustraciones y yo misma a las letras. En breve encontraréis el cuento en las mejores librerías (¡o al menos eso esperamos!). Por el momento, podéis localizarlo y saber más detalles en la web de la Editorial Andorra.

 

 

Pistacchio: golosinas dibujadas

24 November 2009

Núria Aparicio, Anna Llenas y Joan I. Guardiet, tres amigos con la cabeza llena de dibujitos, emprenden una nueva aventura. Dejan a un lado la faceta ermitaña del autonomismo para sumergirse, los tres a una, en el mundo de los pistachos.

Aclaremos conceptos: no es que hayan decidido abrir una tienda de caramelos y frutos secos, aunque en cierto modo su propuesta tenga que ver con las golosinas… Golosinas dibujadas, en su caso. Y es que Núria, Anna y Joan ponen en marcha Pistacchio, un nuevo estudio de ilustración, animación y diseño. Echad un vistazo a sus trabajos y veréis de lo que es capaz este nuevo trío.

« Posts anteriores Posts siguientes »