mondorinólogos.

Editorial Andorra ha publicat la tercera aventura de la Clàudia dins la seva col·lecció d’àlbums il·lustrats: On va d’excursió la Clàudia?. En aquesta ocasió, la nena protagonista i els seus amics, l’Oriol i l’Aina, surten a explorar el jardí de l’escola amb els companys de classe. A la Clàudia no li ve gens de gust perquè s’estimava més visitar el parc d’atraccions, però al jardí descobrirà que fer d’investigador també pot ser molt divertit.

Escrit novament en tàndem amb Bea Ortiz com a il·lustradora, aquest conte està dedicat als exploradors encuriosits que saben descobrir una aventura sota cada pedra.

Nueva tanda de reseñas sobre los libros de la tertulia mensual que organiza la libería Al·lots El Petit Príncep. Ahí van tres propuestas de literatura infantil y juvenil:

- Manual de la bruja para cocinar (con) niños, de Keith McGowan. Atrevida versión del cuento de Hansel y Gretel. Una historia trepidante, oscura y divertida a la vez.

- Llibre d’experiències-experiment, de Sonia Pérez. Presentado como un juguete interactivo, este libro se adentra en el peculiar mundo de los investigadores Salmón.

- Los islotes de Pedestal, de Éric Puybaret. Un álbum ilustrado realmente bello que convierte un viaje al País de los Magos en un alegato contra la guerra.

Cavall Fort publica aquesta quinzena un reportatge que em va encarregar fa un parell de mesos. Parla de MusicDown, una orquestra formada per joves músics amb i sense discapacitat intel·lectual que va néixer com a iniciativa de la Coordinadora Síndrome de Down de Catalunya.

Al novembre i desembre passats, aquesta orquestra va actuar a diferents ciutats catalanes presentant un “concert per a còmic i orquestra” que combinava la música d’Antoni Tolmos, un reconegut pianista i compositor, amb les il·lustracions d’en Picanyol, col·laborador del Cavall Fort. Dirigia l’orquestra el propi Tolmos.

Si voleu saber més sobre el projecte, podeu llegir la versió online del reportatge.

Fa unes setmanes va tenir lloc al CCCB la 16a edició del Miniput, una mostra de televisió de qualitat que es celebra cada any a Barcelona. Faig tard amb aquest post igual que vaig fer tard per descobrir la mostra, a la qual no havia assistit fins ara…

El Miniput presenta cada any una selecció dels programes de televisió més innovadors que s’han produït durant els darrers mesos arreu del món. Hi caben documentals, ficcions i tota mena de propostes experimentals que mostren les noves tendències en formats televisius. A més de veure projectats aquests programes, els assistents poden conèixer de primera mà les opinions i experiències dels seus creadors i participar en els debats que s’hi generen.

A l’edició 2010 del Miniput s’hi van presentar més d’una dotzena de propostes realment interessants. Web-documentals, sèries d’humor, docuficcions… Entre tots ells, em quedo amb quatre programes; potser no van ser els més destacats de la mostra però sí que són els que més em van fer reflexionar:

- Tabou (Suïssa). En Thomas, un noi de vint anys, va filmar en vídeo els seus últims mesos abans de suïcidar-se. Deu anys després, una amiga seva, l’Orane Burri, va partir del material gravat per fer aquest documental, on intenta analitzar els motius de la mort d’en Thomas i els efectes que va provocar en el seu entorn. Lluny de buscar el morbo o emetre un judici moral, el que pretén el documental és parlar del suïcidi amb sinceritat, deixant de banda l’etiqueta de “tema tabú” que encara té a moltes societats.

- The operation surgery life (Anglaterra). Aquesta mena de reality retransmetia en directe diferents operacions quirúrgiques. Des del quiròfan, els cirurgians explicaven les seves accions, pas a pas, a l’audiència que els seguia des del plató. També anaven contestant les preguntes, arribades via e-mail o a través de les xarxes socials, que els transmetia el presentador.

- I think therefore I am (Finlàndia). El concepte d’aquest programa no és nou: un grup de nens respon a diverses preguntes amb la intenció d’evidenciar les diferents maneres de veure el món si comparem el punt de vista infantil i l’adult. El que converteix aquest senzill programa en innovador és el fet que els nens responen a complicades qüestions filosòfiques. I ens fan veure que, per petits que siguin, tenen coses interessants a dir.

- Tu mateix (Espanya). Una producció de Pau Ortiz i Sergio Roldán per a la Xarxa de Televisions Locals que combina el documental amb la ficció. A través de diversos capítols, els membres de tres famílies s’atreveixen a parlar entre ells sense embuts i a tractar els seus problemes, pors i frustracions davant la càmera. L’experiència no deixa ningú indiferent, ni les famílies participants ni els espectadors.

Els dos primers programes em van fer pensar que fins i tot els temes més prohibits es poden tractar a la televisió si se sap com enfocar-los: des del respecte i el sentit comú. El problema és que aquest “saber enfocar-los” depèn molt de la cultura televisiva de cada país. Un programa com el de les operacions qirúrgiques, per exemple, tindria bona acollida a casa nostra? Serien capaces les televisions de tractar-lo sense caure en el morbo, sacrificant potser una part de l’audiència? I els espectadors, sabríem rebre’l com cal o ens avorriria precisament per la falta de sang i fetge?

D’altra banda, els dos últims programes demostren que no calen grans pressupostos per posar en marxa propostes creatives, educatives, de qualitat. I que potser els espectadors necessitem més programes que ens ensenyin a mirar millor la televisió…

Tras largo tiempo dedicado al estudio de los cuentos de hadas, el profesor Jacob Harris acabó convencido de que los anfibios encantados existían realmente. Creía que en algún lugar inexplorado vivían príncipes y princesas transformados en sapos o ranas por el maleficio de alguna bruja vengativa. Para demostrar su teoría, Jacob decidió viajar a los lugares más remotos. Su objetivo era besar a cada anfibio que encontrara y apuntar meticulosamente los efectos de su beso en una libreta.

Durante años, la libreta de Jacob permaneció en blanco porque no obtuvo resultados. Pero un día descubrió una rana junto a una charca recóndita y tuvo la certeza de que era la elegida. Lo supo porque no hizo ademán de huir cuando él se acercó y por la manera en que brillaban sus ojitos saltones al mirarle. Incluso parecía sonreírle. Intuyendo que había encontrado lo que llevaba tanto tiempo buscando, Jacob besó a la rana.

La transformación comenzó exactamente tres segundos después. Aunque no fue la rana quien experimentó los cambios, sino Jacob. Lo cierto es que él no pareció muy sorprendido de acabar convertido en sapo. Miró a la rana con los mismos ojitos saltones con los que ella le observaba a él: ahora sí, estaba seguro de que la rana sonreía. Y se dijo que ninguna princesa podría tener nunca una sonrisa tan bonita.

La rana brincó a la charca y Jacob le siguió. Atrás quedaron su libreta de apuntes, su ropa y sus gafas de profesor. No le importó desprenderse de nada de aquello: sabía que su rana y él vivirían felices. Y comerían lombrices.

Imaginé el microrrelato a partir de este dibujo, que es obra de Clara Valera. Forma parte del proyecto Escríbeme una ilustración, según el cual varios autores nos atrevimos a asumir el reto de poner palabras a las imágenes creadas por Clara.

En su blog podéis encontrar información sobre el proyecto. Y en el blog de Escríbeme una ilustración descubriréis el resto de historias.

Disfrazado de Papá Noel, me cuelo en las casas para llevarme todo lo que encuentro bajo el árbol. Nadie sospecha de mi saco repleto. Pero la casa en la que estoy ahora me desconcierta: no hay regalos, no hay árbol… “Mamá dijo que no vendrías por la crisis”, suelta una voz de niño a mi espalda. Nervioso, improviso algo: “¡Claro que he venido! Deberías estar durmiendo”. El niño asiente y vuelve a su cuarto. Antes de huir, elijo tres paquetes de mi saco y los dejo junto a la ventana. Abandono la casa algo confundido.

Cuentos y más, una web argentina dedicada a los cuentos cortos, organizó hace unas semanas un concurso titulado Caperucita en tiempos del Twitter. El objetivo era escribir una versión del famoso cuento de Caperucita Roja en no más de 140 caracteres. En un tuit, vamos.

Dos de los cuentuitos que presenté al concurso han conseguido una mención especial:

• - “Es él”, dijo Caperucita señalando al tercer sospechoso. Lobo palideció. Ogro, Bruja y Duende respiraron aliviados.
  
• - Caperucita miró a Lobo decepcionada. Ojos grandes, nariz afilada y amplia sonrisa, había dicho él… Maldito chat sin foto.

Los otros cuentuitos no tuvieron tanta suerte, pero os los dejo igualmente:

• - Caperucita conoció a un príncipe y cambió el bosque por la vida en palacio. Lobo decidió buscarse otro menú: ¿qué tal cerdito?
  
• - “¡Yo no me comí a esa vieja!”, gritó Lobo tras los barrotes. “Soy vegetariano, ¿por qué no me creen? ¡Exijo un abogado!”.
  
• - Llegó sólo 10 minutos tarde, pero Caperucita ya se había ido. El plan de Lobo había fracasado. Aquel día se quedó en ayunas.
  
• - Lobo feroz cambia cuento con niña impertinente, abuela enferma y casita en el bosque por telenovela de lujo y glamour.
  
• - La puerta abierta. Oscuridad y silencio. Caperucita traga saliva: tiene un mal presentimiento… Aun así, entra en la casa.
  
• - Aquel visitante era algo siniestro pero a Abuelita no le importó. Estar enferma le aburría. “¿Juegas al póquer?”, le preguntó.
  
• - Comer abuelas, disfrazarse, mentir, comer niñas, pelear con cazadores… Demasiadas emociones. Lobo pidió la baja por estrés.
  
• - Te extrañará recibir mi carta, Caperucita. Soy un lobo preocupado. Desde que me mudé aquí, no dejo de vomitar abuelitas…
  
• - Harto de la rutina, Lobo quiso variar el cuento. Caperucita lo encontró tomando el té con Abuelita. Le había llevado flores.

Si queréis leer el resto de versiones de Caperucita que participaron en el concurso (más de 650), las encontraréis aquí.

Un microrrelato que presenté a un concurso… sin suerte. Aquí lo dejo:

Sí, quiero
A mí me empiezan a entrar dudas al oír la primera nota de la marcha nupcial. Cuando entra la novia, lo tengo claro: no quiero casarme. Ella avanza hacia mí, nerviosa pero radiante. La miro y sé que es ahora o nunca. Debo acabar con esto aunque nos duela. Ella me observa y palidece. ¿Ha adivinado que voy a echarme atrás? Se detiene. Entonces da la vuelta y corre hacia la puerta. “¡Lo siento, no puedo hacerlo!”, grita. Y desaparece. Ahora todos me compadecen. Yo interpreto a la perfección mi papel de víctima, pero me siento aliviado.

Fa un parell de mesos, en plena tornada al cole i amb ganes de fer coses noves, vaig descobrir que a Barcelona existeix una mena de club de lectura sobre literatura infantil i juvenil. El punt de trobada és la llibreria Al·lots El Petit Príncep, especialitzada en aquest tipus de literatura. Els assistents a les tertúlies es reuneixen un cop al mes per comentar les últimes novetats que han llegit i n’escriuen ressenyes que pengen al blog de la llibreria. La idea em va agradar i vaig decidir provar-ho. Després de les primeres lectures, van arribar les primeres ressenyes per al blog. Aquí les teniu:

- El cementiri sense làpides i altres històries negres, de Neil Gaiman. Un interessantíssim recull de contes fantàstics i de terror per a joves lectors.

- Los mamuts, los ogros, los extraterrestres y mi hermana pequeña, d’Alex Cousseau i Nathalie Choux. Un àlbum il·lustrat on l’humor més absurd serveix per explicar la diferència entre realitat i ficció.

- El pollastre esplomat, de Chih-Yuan Chen. Un àlbum il·lustrat que ensenya als més petits com les aparences poden enganyar.

La ilustradora Clara Varela lanza un reto a la blogosfera: ¿nos atrevemos a convertir sus dibujos en cuentos? La mecánica es fácil: ella propone una ilustración de temática libre y el autor de turno tiene que imaginar y escribir la historia que le sugiera esa imagen. Si visitáis el blog de Clara encontraréis toda la información sobre el proyecto. Admite voluntarios de todo tipo. Yo ya me he apuntado… ¿Alguien más se anima?